Les llargues ombres afganes. Fòrums de l’espluga

Dissabte 15 es va inaugurar, dins els Fòrums de l’Espluga, l’exposició fotogràfica de Pau Martí, fotoperiodista especialitzat en migracions i conflictes socials i professor. Una col·lecció de fotografies i textos que no deixen indiferent i que encara podreu visitar Dissabte 22 a l’església de la Rectoria de Begues.

Reproduïm aquí el text de contextualització escrit per en Pau i també els textos que acompanyen algunes de les fotografies de l’exposició. En llegir-ho us adonareu que és imprescindible visitar l’exposició.

Moltes gràcies Pau per compartir amb nosaltres el que has vist. El contrast entre les fotografies i els sants i verges a les capelles de la Rectoria, fa encara més impactant el missatge que en Pau ens trasment.

Les llargues ombres afganes

El flux migratori que es va iniciar l’any 2015 causat per la guerra a Síria, va suposar una oportunitat per milers i milers d’afganesos esgotats per una guerra infinita entre talibans i les tropes de la coalició internacional encapçalades pels EUA. Un viatge amb destí incert amb l’objectiu d’arribar a occident, aprofitant l’allau humana que s’abalançà sobre Europa provinent de Síria.

L’estiu de 2015 Hongria va tancar les seves fronteres al pas de refugiats i poc desprès, Europa i el govern turc arribaven a un acord per tancar també les fronteres de Turquia amb Europa i així tancar d’una vegada per totes la ruta a través del Mediterrani sud-oriental.

Milers d’afganesos van quedar  indocumentats i sense cap mena d’ajut atrapats al laberint balcànic. Concretament a la república Sèrbia. País que no és membre de la UE i fora de l’espai Schengen.

Quan la feina m’ho va permetre, vaig poder desplaçar-me fins a Belgrad concretament a les antigues fàbriques dels mítics cotxes Jugo. On milers d’afganesos malvivien en una situació que difícilment aquestes fotografies podran traslladar a l’espectador.

Molt ha plogut des de llavors i Afganistan ja no omple cap portada de cap diari. Però d’ençà que Afganistan va ser envaïda pels EUA l’any 2001, fins que l’OTAN posa fi a les hostilitats l’any 2014 i tot seguit l’any 2015 es produeix el ressorgiment talibà coincidint amb l’èxode massiu de ciutadans afganesos cap a Europa. Afganistan es convertirà en el tercer país del món amb més refugiats.

Actualment aquest flux segueix amb més de 3,5 milions de desplaçats. I sí, aquesta ha estat i és, una altra de les guerres oblidades d’aquest segle XXI

Begues, abril 2023.

L’estació de tren que no porta enlloc.

Belgrad. Sèrbia. L’olor de plàstic cremat se’n va. Fa estona que faig olor de fum. S’ha tornat la meva olor. Els refugiats afganesos no són com els altres. No ho dic jo, ho diuen les lleis europees d’immigració. No poden entrar a Europa (de manera legal clar). Fa molt fred. Temperatures sota zero cada dia, i a les nits doble ració de fred. Durant l’estiu dormien al ras. Ara unes naus industrials abandonades amb vista al Danubi els fan de refugi. A cada nau viuen unes tres-centes persones, però han arribat a dormir moltes més. Escalfar-les és senzill. Fogueres amb travesses de tren creosotades, les del càncer.

Només entrar a les naus es produeix una tèbia sensació de calor, però res, el fred segueix aquí. La visió es redueix, l’aire és dens a causa de l’amuntegament humà i els fums tòxics. No hi ha finestres. Però sí tos. Figures humanes es confonen entre les ombres. No és el mateix món en el qual vivim tu i jo.

17 de febrer 20217

El criquet i el futbol

“Where are you from my friend?” em diu un jove afganès, “Barcelona?! Messi!, somriu de sorpresa. M’explica que és de Jalalabad i l’únic dels cinc amics amb els quals viatge que li agrada el futbol, la resta prefereix el criquet. Li dic que el criquet a Barcelona no és gaire popular, tothom juga a futbol. Li pregunto quant de temps fa que s’està aquí, li canvia l’expressió. Quatre mesos. Ha vingut a peu i diu que marxarà a peu fins a Croàcia, després Eslovènia. Li pregunto que passa al seu país per fugir d’allà. Em diu que els talibans i Daesh destrueixen tot al seu pas. Però que el seu pare va morir per l’atac d’un dron americà, el meu germà també. Li dic que ho sento. Bevem un té fet amb aigua bruta en una ampolla de plàstic escalfada al foc Fumem i ens acomiadem dient-nos que ens veurem un dia a Barcelona “In shallah!” Els afganesos avui dia encara no són considerats refugiats de guerra segons la Unió Europea. I no tenen dret d’asil als nostres països.

26 de febrer 2017.