imatges de la passejada pel camí vell del castell i visita al castell d’eramprunyà

passejada a vallgrassa

La passejada a Vallgrassa i el seu entorn natural la iniciarem al aparcament del Centre Cívic de Begues on amb els nostres vehicles particulars ens traslladarem per la pista forestal fins a la Plana Novella. Una vegada allí ens organitzarem per deixar els cotxes i iniciar la passejada a peu des de la collada de Vallgrassa, situada a una cruïlla de la carretera del Rat Penat, en el límit sud del terme de Begues.

Tot baixant cap a la masia i corral de Vallgrassa veurem dues barraques de pedra seca. En arribar a prop de la masia ens desviarem cap a llevant per la llera de la riera fins a les Cocones de Vallgrassa, on veurem també les restes d’un interessant conjunt format per corral, pou, cisterna i abeurador.

De tornada a la masia entrerem a l’edifici us explicarem la seva història que hem pogut documentar des del s.XVII i també us farem cinc cèntims de la restauració arquitectònica de finals del segle XX.

Per a complementar la visita a la masia, en Jordi Aligué, com a responsable del Centre Experimental de les Arts de Vallgrassa, ens explicarà la finalitat cultural i artística del centre i veurem les dues exposicions temporals que hi ha: una de pintura d’Alfons Alzamora i una de fotografia de Viktor Kostenko.

La tornada cap a la Plana Novella la farem resseguint el camí del fondo de Vallgrassa.

LES CUCONES DE VALLGRASSA

Per entendre el context i la importància d’aquests elements, cal tenir presents alguns aspectes històrics i geogràfics. Un de fonamental és el seu emplaçament, ja que la vall posa en comunicació les planes litorals amb l’interior del massís.

La zona de Vallgrassa era un territori en disputa, als límits de les jurisdiccions del Castell d’Eramprunyà i el Monestir de Sant Vicenç de Garraf. El topònim apareix ja l’any 1163, dins la descripció dels límits territorials del monestir1. L’any 1255 hi ha una nova referència en un document del monestir de Sant Cugat pel qual es ven per sumar-se al Castell d’Eramprunyà.

S’entén que part del seu interès estava també en la seva connexió amb el Campgràs, i també es pot pensar que en aquest moment existia la masia o bé es va construir poc després. En parlar de la masia de Vallgrassa, habitualment es fa esment al seu ús vitivinícola i agropecuari.

Pot ser seria més precís dir que en un primer moment es va usar per fins ramaders de forma preferent, acompanyats amb conreus anuals. Després va venir la vinya i els darrers usos que coneixem.

El seu ús agrícola es fa evident per les restes de les terrasses. En podem identificar dos tipus diferents segons estiguin als vessants o bé a peu de vessant. Tenen formes i extensió ben diferents. Fins i tot en la mida de les pedres que es van emprar en la construcció, més petites a les terrasses dels vessants i més grans les de les parts baixes. Podem pensar que les terrasses de vessant són dels segles XVIII-XIX, associades a l’expansió vitivinícola.

Les barraques de pedra seca no estan associades als conreus més grans o més allunyats de la masia com sovint podríem esperar, sinó a petits grups de tres o quatres terrasses relativament properes a l’habitatge.

Adossat a la masia hi ha un antic corral, d’estructura relativament gran, amb una bassa excavada al terra. Al lateral trobem un espai per al resguard del bestiar.

La importància de les cucones

Es troben al camí que va cap el Pla de Querol i el Campgràs, i que en bona part transcorre pel mateix fondo de Vallgrassa. Hi ha dos murs que el voregen encara ben conservats. La humitat de la zona també es fa evident amb la presència d’algunes falgueres al voltant de les cucones.

El seu origen podria ser medieval o fins i tot anterior. Estan integrades als camins ramaders i pletes del Garraf. En aquest cas vinculades als ramats de bens. El fet que estiguin en la ruta dels camins ramaders de l’edat mitjana és el que ens fa pensar que el seu aprofitament fos ja anterior.

Son fruit de la intervenció humana a partir de les formacions naturals del propi carst, per tal d’incrementar la seva capacitat i accessibilitat, recollint el màxim d’aigua possible.

Trobem les restes d’altres construccions que completen la seva funció ramadera, com un petit abeurador que està tallat sobre la mateixa roca a tocar de la cucona més petita, un pou i una pleta pel bestiar amb la cucona més gran.

Alhora, la cucona gran està protegida per un mur d’uns 5m d’alçada que probablement estava tancat amb una cúpula ja inexistent.

Com apuntava en un inici, tot plegat ens fa pensar que l’existència primera de Vallgrassa estava en relació a la situació estratègica de la cruïlla de camins i la seva funció com a camí ramader ja des de època medieval. En aquest sentit, podem deduir que les cucones van ser claus per a possibilitar l’assentament humà a Vallgrassa.

1 Hom suposa que el monestir de Sant Vicenç era al lloc que ara ocupa el mas de Can Lluçà. No hi ha cap resta visible.