Pel dret a la pau, aturem el genocidi a Palestina
El dret a la pau és el dret de les persones a no patir les conseqüències de les tensions polítiques i els conflictes armats. Amb aquesta frase vam obrir la tercera edició dels Fòrums de l’Espluga que van tenir lloc el passat mes d’abril i on vam reflexionar sobre el Sàhara i Palestina i la pau que mai arriba.
Amb la Laia, en Hassana i l’Albert vam aprendre que, des del nostre dia a dia i amb les nostres accions, totes podem donar recolzament als pobles sahrauí i palestí, denunciar l’opressió dels països ocupants i també la posició d’altres països i organismes internacionals que afavoreixen als agressors, o que deixen fer, que és també una manera d’afavorir als agressors.
Des del CEB ens posicionem al costat de les víctimes. Totes les morts són doloroses i estèrils i constitueixen una violació dels drets humans. Però la imparcialitat no existeix i recolzem les manifestacions que demanen aturar el genocidi que el govern d’Israel està duent a terme a Palestina.
Fa pocs mesos vam reflexionar sobre els 75 anys d’opressió al poble palestí, de la pèrdua de territori i de les llars, de l’increment exponencial d’assentaments israelians il·legals que controlen els recursos, i de la situació dramàtica per a la població palestina, sotmesa, sense recursos i permanentment assetjada. Del mur de 8 m dins terres palestines – declarat il·legal pel dret internacional – i del mur de Jerusalem, que deixen aïllades poblacions senceres amb la connivència i complicitat d’altres països. De la franja de Gaza, la presó més gran del món, totalment aïllada, d’una població a qui se li neguen els recursos bàsics i està contínuament sotmesa a operacions militars brutals. Amb el beneplàcit de l’ONU i el fort recolzament a Israel de les elits econòmiques, polítiques i militars, sumades als interessos de la indústria armamentista, l’estat de guerra envaeix la seva quotidianitat i és el model en el que neixen i creixen desenes de generacions palestines. Els nens i nenes són empresonats, sotmesos a vexacions i tortures, i també assassinats. Són les víctimes més doloroses i que menys tenen a veure amb les guerres.
El que estem veient aquests dies és la culminació d’aquesta impunitat. El bombardeig sistemàtic d’edificis residencials, escoles i hospitals, assassinant famílies senceres, sovint sense avís previ, és una activitat criminal ignorada pels governants d’occident que prefereixen mirar cap a un altra banda o situar-se directament al costat de l’agressor. Atacar als periodistes que en donen testimoni també. Que no és condemni a l’estat que ho executa és ser còmplice d’aquests crims contra la humanitat. No es pot parlar únicament de guerra quan la desigualtat en el nombre de víctimes és tan gran. Es tracta d’una política criminal de persecució i extermini que dura des de fa molts anys, i que cal aturar.