Honeyland, una història que se’t queda a dins.

Dissabte 15 de juny vam poder gaudir del segon documental dins del cicle de cinefòrum proposat pel Jordi Vilanova. Tot i ser un dia farcit d’activitats més de seixanta persones ens van acompanyar. Es va produir un debat interessant amb en Fran, de FR apicultors, que ens va explicar curiositats sobre la tasca d’apicultor, la transhumància i com treballen ells per fer la mel de Begues. En acabar vam gaudir de coca i de cervesa amb l’Ateneu Popular de Begues.

Honeyland és un documental d’una bellesa hipnòtica que resumeix tres anys de rodatge i quatre-centes hores de gravació

Una metàfora a petita escala del que està passant a gran escala: acaparar recursos provoca un desequilibri i pot amenaçar la biodiversitat i la vida de persones i comunitats que són respectuoses amb la natura. Pot fins i tot arrabassar el futur a altres generacions.

Honeyland (2019) va rebre tres premis al festival de Sundance (entre ells el premi del jurat), el premi del cercle de crítics de Nova York, també el de Boston, el premi del National Society of Film Critics, l’Espiga Verda del Seminci de Valladolid, el premi al millor documental de DocsBarcelona. Va ser nominada a l’Oscar al millor documental i a la millor pel·lícula internacional.

Ens mostra el dia a dia de Hatidze, una dona ja gran, que viu amb la seva mare invàlida a un poble abandonat de les muntanyes de Macedonia sense electricitat ni aigua corrent. Cria colònies d’abelles en cistells fets a ma que amaga entre roques i en ven la mel. Els hi canta cançons. És una vida dura però ella somriu tota l’estona. La seva relació amb les abelles és respectuosa amb els ritmes de la natura i la meitat de la mel la deixa per les abelles a fi que puguin alimentar-se a l’hivern.

Un bon dia arriba al poble una família nòmada d’origen turc, amb set filles i fills, un ramat de vaques, i una caravana.  Ella els acull, canta amb ells, juga, en té cura i els comparteix els seus coneixements sobre les abelles. Ells, cridaners i també molt pobres, tenen una forma completament diferent d’explotar els recursos, que acaba posant en risc la vida de la Hatidze i la seva mare.

Dues curiositats que volem compartir amb vosaltres:

• Cap de les persones que gravava entenia la variant del turc emprat per Hatidze i la seva mare, ni la de la família que va venir. Van descobrir la riquesa i simplicitat dels diàlegs quan van començar a processar les hores de gravació amb un traductor.
• Els dos directors del documental, Tamara Kotevska y Ljubomir Stefanov, van invertir una part dels diners aconseguits, en comprar una casa per la Hatizde a un poble proper i hábitat, on viuen els seus germans, i també en escolaritzar els nens i nenes de la familia turca. La Hatizde va seguir cuidant abelles i fent tasques al camp i també ha fet realitat el seu somni de ser cantant i anar de gira. Aquí teniu alguns vídeos seus: