Aquest text recull la trajectòria dels Petit de cal Purrós al raval de Sant Martí de Begues. A través de diverses generacions, ressegueix l’evolució de la família i el seu paper dins la comunitat, amb una especial atenció a la figura de Joan Petit Pascual i el seu context històric durant la Guerra Civil i la postguerra.
Al mas Roig
Des de 1279 que es té notícia del mas Triter, abans Boixeda, i que fins al 1381 no passa a anomenar-se mas Roig. L’any 1450, Bartomeu Petit és al capdavant del mas Roig, substituint la nissaga dels Triter.
Cap al 1553, Salvador Petit Batlle (n. 1532, la Parellada) es casà amb la Quitèria Martí de les Gunyoles i s’establí al mas Roig. Salvador era net de Jaume Petit de la Parellada (n. 1470), i fill de Jaume Petit de la Parellada (n. 1500). Va heretar del pare el mas Roig i, a la mort sense descendents del seu germà gran Jaume, va rebre també l’heretat del mas de la Parellada.
Set generacions més tard, el Josep Petit Mata (n. 1756, mas Roig), un dels fills cabalers del matrimoni entre Joan Petit Bertrán (n. 1722, mas Roig) i Maria Mata Rossell (St. Pau Ordal), s’estableix l’any 1794 a cal Purrós en casar-se amb la Isabel Marcer Balaguer del mas Glassat.
El llinatge dels Petit al mas Roig continua amb l’hereu, el Joan Petit Mata fins que, tres generacions més tard, a l’inici del segle XIX, s’esgoten els hereus masculins de la família i, mitjançant enllaç matrimonial, la família Sadurní accedeix al mas.
A cal Purrós
Documentada l’any 1785, cal Purrós és la casa més antiga del barri del raval de Sant Martí, segons consta a la documentació de l’AHPB. Els primers a viure-hi foren el matrimoni de Josep Pascual Almirall i Teresa Via Torner, que deu anys més tard es traslladarien a la casa Matas.
És aleshores – el 1794 – quan s’hi instal·len Josep Petit Mata i Isabel Marcer Balaguer. Tanmateix poc temps desprès marxen a viure al Roure, deixant la casa al seu germà Fèlix Petit Mata (n. 1761, mas Roig), qui s’hi establí el 1802 amb la seva muller, Teresa Vinyas Petit del mas Puigvoltor.
A les llibretes de compliment pasqual de la parròquia, la casa es coneix inicialment com a casa Petit-Vinyas; a partir de 1825 amb el nom de la Casola, i des de 1880 ja se’n diu cal Purrós. El Pau Petit Reyes explica que el seu pare li havia dit que l’origen del nom Purrós provenia del fet que tots els Petit que hi naixien, de nadons eren molt rossos, i la gent deia “mira, sembla un pullastre ros”.
Sis generacions de Petit
A cal Purrós hi han viscut sis generacions de la família Petit (vegeu l’arbre genealògic adjunt) sent els darrers habitants el Jaume Petit Marcer (1928-2007), casat l’any 1958 amb Teresa Ventura Marcé (1927-2012), de cal Vaques, així com el germà per part de pare, el Joan Petit Navarro, que més endavant es va traslladar a viure a Reus.
El Jaume i la Teresa no van tenir descendència i, l’any 2007, van decidir donar la propietat a l’Ajuntament a canvi de què aquest es fes càrrec del cost de la residència fins a la seva mort. Gràcies a aquest fet l’Ajuntament va poder rehabilitar la casa i destinar-la a habitatge protegit.
Homenatge als avantpassats
Aquesta placa ha estat col·locada a iniciativa de Pau Petit Reyes, cosí de Jaume Petit Marcer, darrer hereu de cal Purrós. Els pares de tots dos, Joan i Jaume Petit Pascual, formaven part d’una mateixa generació de germans, juntament amb la Conxita, el Ramon, i la Rosalia. Tots ells nascuts a cal Purrós.
La vida del pare de Pau Petit, el Joan Petit i Pascual, però, va estar profundament marcada per la guerra civil. En homenatge seu, en aquest escrit n’explica la seva història, tristament similar a la d’altres beguetans que van patir les terribles conseqüències del cop d’estat feixista.
Biografia de Joan Petit i Pascual (cal Purrós, Begues 1914-Sabadell 1987): oncle del darrer hereu. Text elaborat per la família Petit Reyes
Joan Petit Pascual va néixer a cal Purrós (Begues) el 15 de maig de 1914. Era el menor dels cinc fills de Jaume Petit Tutusaus de cal Purrós i Soledad Pascual Farreras de Torrellas de Llobregat. Els seus germans eren Conxita, Jaume (el darrer hereu de cal Purrós), Ramon i Rosalia. Va estudiar al col·legi dels pares de la Sagrada Família (el Sant Lluís).
Quan té catorze anys deixa els estudis i marxa a Barcelona on treballa durant dos anys a la Granja Marcos Viader, al carrer Xuclà. Més tard torna a Begues i, de 1927 a 1933, s’hi queda treballant de paleta. L’any 1934 retorna a Barcelona a causa de l’escassetat de llocs de treball a Begues.
16/02/1936: amb el triomf del Front Popular en les eleccions del Govern de la República, es restableix el govern de la Generalitat.
18/07/1936: «Alzamiento Nacional» i, l’endemà, revolució popular a Barcelona en defensa de la República.
Joan Petit es trobava a Barcelona treballant i estava afiliat a la UGT. Torna Begues on funda la secció local del sindicat i n’és elegit president. Entra a formar part del comitè revolucionari.
Quan, per ordre governamental, es dissolen els comitès revolucionaris, es constitueix el nou govern de Begues, del que forma part com a conseller d’obres públiques.
Juliol de 1937: s’incorpora a files. No ho havia fet abans perquè en ser fill de pare sexagenari no és obligatori. Fa una instrucció breu a la caserna Durruti (abans Lepanto) i, durant dos mesos, forma part de la 3a Companyia de sapadors minadors del Regiment d’Enginyers.
És destinat a la 26 Divisió (120 Brigada Mixta) al front d’Aragó, sota el comandament del major Ricardo Sanz García. La 26 Divisió, amb el quarter general a Bujaraloz, era més coneguda com la columna Durruti.
11/12/1937: participa en les batalles de Pina, Fuentes, Gelsa, Monegrillos i Farlete.
Març de 1938: a finals de mes, i a causa d’unes febres tifoides, és traslladat a la rereguarda. En romandre més d’un mes hospitalitzat, perd la unitat i és destinat a Sanitat Militar de Barcelona.
Allà troba el Francisco Gómez de Lara que ocupa el càrrec de Comissari General de Sanitat Militar. Es coneixien molt bé, atès que Gómez de Lara havia estat secretari particular d’Ángel Pestaña, anarquista, diputat, secretari general de la CNT, fundador del partit Sindicalista i un bon amic de Joan Petit, que havia mort a Begues l’11 de desembre de 1937
Roman a Sanitat Militar fins a la caiguda de Barcelona. És nomenat comissari polític tot i que el nomenament no arriba a publicar-se al Butlletí Oficial.
26/01/1939: cau Barcelona i entren les tropes franquistes.
El Joan Petit creu en les falses paraules de:
“quién esté libre de delitos de sangre no tiene nada que temer“
i es queda a Barcelona en comptes d’exiliar-se com li havien proposat els seus companys. No vol deixar la seva núvia Magdalena.
24/03/1939: és detingut a Begues a casa dels seus pares, a cal Purrós, a les dues de la tarda i és tancat al soterrani de l’Ajuntament, habilitat com a presó.
25/03/1939: a la nit és traslladat a la presó provincial de Sant Feliu de Llobregat.
30/03/1939: se li inicia un sumaríssim d’urgència al Jutjat de Sant Feliu de Llobregat juntament amb Joaquim Pascual Viñas, també de Begues i conegut com «el Quim de la mandra“. Se’ls acusa del delicte de rebel·lió militar. Ambdós romanen empresonats a Sant Feliu. No queda clar si és aquí o a la Model on coincideix amb Josep Solé Barberà, qui l’ajuda a preparar la defensa en cas que li oferissin l’oportunitat d’al·legar.
01/04/1939: Franco emet el comunicat:
“En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”.
08/05/1939: és traslladat a la presó Model de Barcelona a l’espera del Consell de Guerra.
03/06/1939: en la causa del Consell de Guerra contra Joan Petit en el sumaríssim d’urgència número 351 consta :
Juan Petit Pascual , de 25 años de edad, soltero, albañil, hijo de Jaime y Soledad, natural y vecino de Begas; de ideología marxista y militante antiguo del partido de Izquierda Republicana y U.G.T en cuya última organización desempeñaba el cargo de Presidente de la directiva local. Durante el periodo de dominación marxista, forma parte como miembro del comité revolucionario del pueblo de su residencia, habiéndose incendiado y destruido la iglesia de la Sagrada Familia, durante la gestión del procesado en el comité.
05/06/1939: la sentència del Consell de Guerra el condemna a cadena perpètua i, en el full de liquidació de condemna de 13/06/1939 li “abonen“ dos mesos i onze dies tenint en compte des del dia que va ser empresonat a Sant Feliu. En aquest document se li comunica que sortirà en llibertat el 23 de març de 1969.
Ingressa a la presó Model de Barcelona i, malgrat haver estat condemnat a 30 anys, el porten a la cel·la 406 de la 4a galeria, on només hi ha els condemnats a mort.
Sembla què, abans de dictar sentència, li varen tornar a preguntar si tenia alguna cosa a al·legar i va optar per dir:
“El Ministerio fiscal me acusa de traidor y de rebelde. Yo no he hecho nada más que defender a un Gobierno legalmente constituido, al cual ustedes en su día le juraron fidelidad“.
En acabar es va asseure sense esperar que li donessin permís per fer-ho. Aquest acte de rebel·lia faria que l’enviessin a la Model sentenciat a la pena de mort.En el moment del seu ingrés, la xifra de condemnats a mort era d’aproximadament 900 dels 18.000 presoners.
Va romandre dotze dies en aquesta cel·la. El darrer dia el van cridar pel nom a la mateixa hora en què cada dia s’escollien els presos que s’emportaven a afusellar al Camp de la Bota. Li van dir “Juan Petit, vístase” i en el moment en què anava a pujar al camió, el van apartar deixant-lo fora de la fila. Quan els seus companys van ser conduïts a la mort, li van comunicar que el dictador havia tingut a bé commutar-li la pena per la inferior en grau. Finalment, el van condemnar a la pena a la qual inicialment l’havia sentenciat el Consell de Guerra..
És traslladat a la 1a Galeria.
11/07/1940: estant a la presó es casa amb Magdalena Reyes. Oficia la cerimònia mossèn Joan Josep Pla Adell, amb dos companys de presó com a testimonis.
26/06/1942: és destinat a la 5a Agrupació de colònies penitenciàries militaritzades de Toledo. És a dir, a un camp de concentració franquista.
24.09.1942: la seva dona es trasllada a Toledo per estar a prop d’ell.
29/11/1942: se li concedeix la commutació de pena de 30 anys a la de 20 anys i un dia.
30/12/1942: en estar esperant un fill, la seva dona, Magdalena Reyes, torna a Barcelona.
25/07/1943: neix el seu primer fill Joan a Barcelona.
16/02/1944: se li concedeix la llibertat condicional amb el desterrament de Barcelona (Guinardó), on constava la seva darrera residència. Teòricament, no pot ni anar a Barcelona a veure la seva dona i el seu fill. Fixa la residència a Gavà c/Santa Teresa 21. Tampoc li permeten anar a Begues. No obstant això, hi anirà en un parell d’ocasions al llarg de tres anys per veure al seu pare. En el moment de concedir-li la llibertat condicional feia 2.426 dies que era a presó.
12/06/1946: neix el seu segon fill, Ramon, a la casa del carrer Garcilaso núm. 169 baixos.
11/07/1946: demana l’indult total mitjançant instància al Capità General de la IV Regió. S’acull al decret promulgat pel govern l’octubre de 1945 què, en els articles 1 i 2 estableix que tots aquells que estant en llibertat condicional van ser processats per delictes de rebel·lió militar comesos abans del 1 d’abril de 1939, se les atorgava l’indult. A la fi, li és concedit l’11 de juliol de 1947, quedant arxivada definitivament la causa.
Tot i la carta de llibertat definitiva, no va ser fàcil trobar feina. Finalment gràcies a diverses influències, va treballar a la Catalana de Gas, als forns de calç de la fàbrica del Poblenou.
També va fer de paleta, i un dels seus treballs a Begues va ser la construcció de la plaça Camilo Riu. Però treballar a Begues resultava especialment dur, ja que hi vivien molts dels qui l’havien denunciat.
12/05/1951: emigren a la República Argentina cercant un futur millor per a la família. Marxen del port de Barcelona amb el vaixell Santa Cruz, que procedia de Gènova.
Després de passar un temps amb la família de la seva dona a Monte Grande, troba feina i habitatge a la fàbrica que la família Samaranch tenia a Burzaco. Tenia amistat, des de petits a Begues, amb els germans més grans, Augusto i Pepe Luis, encara que també coneixia a Paco i Juan Antonio.
27/08/1956: neix el seu tercer fill, Pau.
31/08/1964: tota la família retorna i arriben a Barcelona amb el vaixell Yapeyú el dia 24 de setembre de 1964, dia de la festa major de la ciutat.
20/11/1975: com molts espanyols obre una ampolla de cava
12/06/1987: mor a Sabadell
L’any 2010 el seu fill Pau Petit Reyes aconsegueix que el Ministerio de Justicia del Gobierno de Espanya expedeixi una declaració de reparació i reconeixement personal envers Joan Petit Pascual, per haver patit persecució i presó per raons polítiques i ideològiques.
L’any 2016, Pau Petit Reyes aconsegueix que la Generalitat de Catalunya, en nom del poble català reti homenatge solemne a Joan Petit Pascual, en reconeixement de la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.
Agraïments:
Volem agrair a Pau Petit Reyes tota la documentació que ens ha fet arribar, així com les converses mantingudes per conèixer millor la història de la seva família, el llinatge de cal Purrós i especialment la història del seu pare, Joan Petit Pascual. Totes les fotografies i documentes són de l’arxiu familiar de Pau Petit Reyes (abreviat PPR al peu de les imatges).
Documentació consultada:
- Arxius històrics de la parròquia de Begues (AHPB): llibretes de compliment pasqual, llibres de batejos, matrimonis i defuncions.
- Padrons municipals de Begues des de 1855.
- Arxiu Municipal de Begues.
- Actes dels plens municipals i acords.
Us podeu descarregar el document en pdf aquí
Podeu trobar 